La història de Montferrer i Castellbó


Montferrer i Castellbò


Extensió: 177 km 2
Població: 1.089 h [2009]
UTM: 3706 x ; 46891 y

Municipi de l'Alt Urgell.



Montferrer de Segre - © Fototeca.cat
Situació i presentació
El municipi de Montferrer i Castellbò és el resultat de l'annexió a l'antic terme d'Aravell d'altres tres antics termes municipals. El 1970 hom annexà a Aravell l'antic municipi de Castellbò. La nova entitat municipal, amb capital a Montferrer de Segre, fou anomenada oficialment Montferrer i Castellbò. A aquesta nova entitat foren annexats, el 1972, els municipis de Pallerols del Cantó i Guils del Cantó.
El terme municipal de Montferrer i Castellbò afronta per tot el sector nord-oriental amb el municipi d'Anserall. A llevant ho fa amb el municipi de la Seu d'Urgell, al S i SE amb el Pla de Sant Tirs i al SW amb el de Noves de Segre. A ponent termeneja amb Soriguera i Llavorsí, i al N amb Farrera, tots ells del Pallars Sobirà.
El municipi, a banda del seu cap, Montferrer de Segre, comprèn els pobles d'Aravell, Bellestar, Sallent, Seix, Albet, Turbiàs, Santa Creu, Sant Andreu, Carmeniu, Cercèdol, Avellanet, Vilamitjana, Pallerols del Cantó, Cassovall, Canturri, Guils del Cantó i Vila-rubla, i els despoblats de les Eres, Sendes, Solanell, Campmajor i Castellnovet. També integren la vila de Castellbò els llogarets de Saulet i Solans, la urbanització del Balcó del Pirineu, Sant Joan de l'Erm —on hi ha una estació d'esquí— i l'enclavament dels Castellins, situat entre el Pla de Sant Tirs i Noves de Segre, al SE del terme de Montferrer i Castellbò.
El terme de Montferrer i Castellbò és integrat a la depressió del Segre, riu que tanmateix només en rega una petita part, ja que actua de límit al sector sud-oriental del municipi. En realitat, els nuclis de poblament es reparteixen en tres valls que aboquen les aigües bé al Segre, bé a alguna vall subsidiària. La vall principal, centre històric del vescomtat de Castellbò, és la vall del riu de Castellbò, la més àmplia, que aboca les aigües directament al Segre. Més petites són les valls del riu de Pallerols (que desguassa al riu de la Guàrdia, dins el terme de Noves de Segre) i la vall del riu de Guils, subsidiària del riu de Castellàs, que a la vegada ho és del riu de la Guàrdia.
L'estructura de les valls i el fet que aquestes conflueixin a la vall del Segre fan que aparegui un relleu molt determinat, segons el qual el terreny és cada cop més accidentat a mesura que hom es dirigeix cap a l'W i cap al NW. Així, apareixen considerables diferències d'altitud que van des dels 600-700 m a la plena vall del Segre fins als2 091 m del pic de les Mongetes, al sector nord-occidental del terme.
El sector orogràfic més destacat de tot el terme i on hi ha les majors alçades és la serralada que envolta la capçalera de la vall de Castellbò, que resta tancada al NW pel Romadriu o riu de Santa Magdalena, el qual actua en bona part com a límit amb el Pallars Sobirà. Aquesta serralada s'inicia a la Culla (1 953 m), baixa al pla de la Basseta i continua vers l'E pel tossal de la Bandera (1 941 m), el turó de la Vacada (1 941 m) i el Turó Gros (1 930 m), d'on va pujant per un seguit de cims vers el Roc Roi (2 012 m) i el pic de les Mongetes (2 091 m). Des d'aquesta serralada, que és al capdamunt del ventall que forma la vall, aquesta es reparteix en unes sis o set valls secundàries on es formen el barranc de Sant Andreu, el de la Font del Bosc o de Santa Creu, el d'Albet, el de Solanell, el de Sendes i el de Turbiàs, que recorden els petits pobles situats en punts alts i estratègics d'aquestes valls. Tots aquests barrancs o torrents s'uneixen per a formar el riu de Castellbò o Riu Blanc en les proximitats d'aquesta vila, situada al fondal. Des d'ací el riu de Castellbò segueix vers el Segre, abans de l'aiguabarreig amb el qual té lloc la unió per la dreta al riu d'Aravell, a 625 m d'altitud, que és la cota més baixa del terme. El riu d'Aravell recull, també per la dreta, les aigües del barranc del Mas d'en Roqueta, que aplega les del sector de Sallent i de la Torre de Sant Climent.
Al S de la vall de Castellbò i de la serralada de la seva capçalera destaquen les elevacions que envolten les valls del riu de Pallerols (dita també vall d'Elins pel cenobi que hi hagué de Santa Cecília d'Elins), i del riu de Guils. La vall del riu de Pallerols és ben delimitada, a migdia, per les serres de Sant Magí (1 710 m) i de Rubió (2 029 m), que són divisòria amb la vall de Guils, i a tramuntana, baixant des del coll de la Culla, pel coll de Leix, el coll de Pou (1 612 m) i Roca Redona (1 509 m), itinerari que segueix el vell camí de Sant Joan de l'Erm. Aquests accidents marquen la divisòria d'aigües amb la vall de Castellbò. Dins el límit meridional del terme municipal, es poden esmentar el coll del Cantó (1 715 m) —sota el qual neixen el riu de Guils i el de Solans, ambdós tributaris del riu de la Guàrdia a través del riu de Castellàs, al qual vessen ja dins del terme de Noves de Segre—, el Punt Redó (1 531 m) i la Muntanyeta (1 627 m).
Al N i NE del terme destaquen diverses elevacions. El límit amb Anserall és marcat per una carena seguida per una pista forestal que estableix la frontera i que puja fins al coll del Ras de Conques (1 907 m) i arriba fins al peu del roc de la Guàrdia o de Cal Roger (1 1 757 m), la collada de la Torre i el tossal d'Estelareny (1 684 m). Entre la resta d'elevacions situades al N i NE de la vall de Castellbò es pot esmentar el planell de Mas d'Iscle (1 023 m).
La vall de Castellbò té una important quantitat de boscos. Hi ha pins negres i avets al sector del N o de Santa Magdalena, Sant Joan de l'Erm Nou i als vessants de la Ribalera. És especialment notable el sector d'avets i pins negres proper a Sant Joan i al pla de la Basseta; també s'estén el mateix tipus de bosc vers el ras de Conques, sota el pic de les Mongetes i més al SE fins al roc de la Guàrdia. A les parts més baixes, el bosc és de roures, però als riberals hi ha bedolls, moixeres de guilla i altres espècies i sotabosc de bàlecs, nabius, etc.
El terme de Montferrer i Castellbó és integrat al Parc Natural de l'Alt Pirineu.
L'eix principal de comunicacions és la carretera N-260 (que uneix Sort i la Seu d'Urgell), la qual travessa la part meridional del terme (valls del riu de Guils i del riu de Pallerols) i s'ajunta fora del municipi, a Adrall (el Pla de Sant Tirs), amb la C-14 (que ve de Lleida). Ja en direcció NE, torna a entrar al terme pel SE i passa per Montferrer de Segre vers la Seu. D'aquest sector surt una carretera local que ressegueix la vall de Castellbò, i constitueix l'altra gran via de comunicació del terme. Diverses pistes uneixen els petits nuclis del municipi a aquestes carreteres principals.
La població
La població de Montferrer i Castellbò no ha estat mai gaire elevada. El cens del 1378 no recollia més que la població de Montferrer de Segre, que en aquell moment tenia 10 focs. En canvi, al cens del 1553 ja hi havia 189 focs; els llocs més poblats eren els nuclis de Castellbò, Vilamitjana i Montferrer, en aquest ordre. El fogatjament del 1595 constatava un increment significatiu de la població, que augmentà a 351 focs, un increment especialment significatiu a Castellbò (que passà de 66 focs a 128) i a Guils del Cantó (que amb 40 focs esdevingué el lloc més poblat, per damunt de Montferrer i de Vilamitjana, poble que veia davallar la seva població). El cens efectuat després dels decrets de Nova Planta, el del 1718, assenyala que a tot el municipi hi havia 1 177 h i que els llocs més poblats eren Castellbò (353 h), Santa Creu de Castellbò, Sendes i també Pallerols del Cantó (tots superaven els 100 h). El cens del 1787, encara que assenyala un creixement global (1 292 h), marca ja la decadència de Castellbò. Tot i que encara hi havia 179 h, Montferrer era el segon nucli habitat, amb 178. Aravell, Guils del Cantó i Pallerols eren els altres nuclis importants. Durant la primera meitat del segle XIX el municipi va créixer globalment en població (1 214 h el 1830, 2 128 h el 1857 i 2 841 h el 1860, màxim històric de les poblacions que componen el terme municipal actual), però a partir d'aquesta data començà ja una davallada que perdurà fins a l'inici del segle XX (2 007 h el 1877, 1 670 h el 1887 i 1 305 h el 1900). Llevat d'un lleuger increment durant el primer quart del segle XX (1 626 h el 1920), la població no es recuperà en les dècades següents: 1 534 h el 1930, 1 388 h el 1940, 1 377 h el 1950, 1 181 h el 1960 i 825 h el 1970, després del gran èxode dels anys seixanta. El 1970 el municipi resultant de la fusió d'Aravell amb Castellbò tenia només 654 h, Guils del Cantó en tenia 91 i Pallerols només 80. El 1975 la davallada no s'havia aturat i el municipi complet sumava 630 h, i 609 h el 1981. El 1986 (631 h) ja s'evidenciava una certa recuperació demogràfica, que va continuar en anys posteriors (659 h el 1991, 736 h el 2001 i 856 h el 2005). Aquest augment probablement té les seves arrels en l'increment de l'activitat turística. El creixement s'ha centrat a la zona més propera a la Seu d'Urgell, és a dir, al poble de Montferrer.
L'economia
Montferrer i Castellbò ha estat un municipi tradicionalment ramader i agrícola. Cereals, patates i prats han estat els conreus tradicionals, però al segle XIX també hi havia, especialment a l'antic terme d'Aravell, conreus de llegums, vinya, ametllers i rebolls. A Aravell i Bellestar, on de sempre hi ha hagut menys regadiu, abundaven les oliveres i els castanyers. La construcció del rec dels Quatre Pobles, el 1869, permeté d'augmentar el regadiu. Al costat de la Trobada, aprofitant l'aigua del rec, es bastí un molí fariner. Actualment, el conreu del terme es troba en gran part condicionat per la ramaderia, i per això el terreny aprofitable per a conreus s'ha anat convertint en pastures, que ocupen la major part de la superfície agrària útil. Ha esdevingut força important el conreu del blat de moro al regadiu, sobretot des de la construcció del rec d'Aravell i Bellestar el 1975, que pren l'aigua de la Valira a la frontera amb Andorra. També s'hi fa farratge.
La importància de les pastures ha fet possible una bona densitat ramadera, especialment pel que fa a la ramaderia bovina (sobretot vaques destinades a la producció de llet) i ovina, les activitats ramaderes tradicionals del terme. Tammateix, a diferència d'altres municipis de l'Alt Urgell, a Montferrer i Castellbò s'han desenvolupat també altres especialitats ramaderes, fins a assolir una certa importància. S'han implantat al municipi granges porcines i d'aviram. El bestiar caprí i els conills són molt menys importants.
La producció forestal té una certa importància, ja que els boscos s'utilitzen per a proporcionar fusta tant a la comarca com fora.
L'activitat industrial és destacable en el sector de Montferrer (on hi ha un polígon industrial), perquè la Seu d'Urgell és ja molt propera i irradia la seva influència. Hi ha un seguit de petites empreses, bàsicament tallers de mecànica i empreses de la construcció, i d'altres, algunes de certa envergadura, del sector de la fusta (al terme hi ha la serradora més important de la comarca), d'extracció d'àrids, del ram de l'alimentació i de material i roba esportiva.
El sector terciari s'ha anat desenvolupant al llarg dels anys a Montferrer i Castellbò, sobretot pel que fa al turisme. L'oferta turística ha crescut de manera considerable, fet que s'ha reflectit en l'increment del nombre d'allotjaments de diversos tipus, els establiments de restauració i en la creació, el 1995, de l'oficina comarcal de turisme de l'Alt Urgell. Han influït en aquest desenvolupament la instal·lació, a la part més muntanyosa del terme, de les pistes d'esquí nòrdic de Sant Joan de l'Erm, amb un recorregut de 63 km, i a Aravell, i la inauguració d'un camp de golf (Aravell Golf Andorra) el 1998, que anà acompanyat de la construcció de nous habitatges. A l'antic aeroport de la Seu d'Urgell, situat en part dins del terme de Montferrer, s'hi instal·là un aeroclub que disposa d'escola de vol i que també fa alguns vols turístics de petita escala. Al març de l'any 2000 la Generalitat de Catalunya va decidir situar l'Aeroport Internacional dels Pirineus en aquest emplaçament.
El poble de Montferrer de Segre
El poble de Montferrer és situat a la part sud-oriental del terme, vora el Segre. El poble antic és emplaçat dalt d'un petit serrat (732 m) arran del riu, que és continuació del de Castellciutat. Hi hagué, ací, l'antic castell de Montferrer. L'església parroquial de Sant Vicenç de Montferrer també és en aquest lloc. Rectangular, té un alt campanar de torre. La majoria de cases d'aquest sector són construïdes de pedra i amb teulats de llicorella. Al peu del serrat, prop de la carretera C-14, s'han anat construint, a partir del decenni dels seixanta, algunes cases noves i també restaurants. El 2001 hi havia 240 h (223 h el 1960, 247 h el 1970 i 295 h el 1991). A la part del serrat més propera a Castellciutat hi ha la urbanització del Balcó del Pirineu, la construcció de la qual s'inicià el 1975; el 2001 hi havia empadronats 146 h.
El 1146 Pere de Montferrer pel seu testament deixà a l'Església d'Urgell el que posseïa a títol personal a Montferrer; deixà al vescomte de Castellbò els drets que hi posseïa juntament amb ell. El 1162 el bisbe encomanà al vescomte de Castellbò el castell de Montferrer. El 1171 Ramon de Castellbò renuncià a favor de la mitra tot el que tenia a Montferrer, excepte el dret del servei de dos homes. El 1201 Arnau de Castellbò ho deixà tot a la mitra. El castell de Montferrer apareix mencionat també en els pariatges del 1278, i a la fi revertí definitivament a l'Església urgellesa, que posseí el lloc fins a la desamortització. Durant la tercera guerra Carlina, segons una llibreta de comptes i pagaments de la família Rei de Montferrer, el 1875 pujaren per dins el poble arrossegats per bous els canons i altra artilleria que el capità general de Catalunya usà per a assetjar la ciutadella de Castellciutat. Explica també la dita llibreta les nefastes conseqüències que el setge tingué per a l'agricultura.
El 1999 s'inagurà el Museu de la Farina, situat en un antic molí fariner la Trobada (1911), que ha estat restaurat, amb la seva maquinària. Quant a les festes, Montferrer celebra la seva festa major el penúltim diumenge d'agost. Altres festes són la Festa Vella, que se celebra el quart diumenge de setembre, la festa de Sant Vicenç el 22 de gener i la festa de Sant Josep el 19 de març.
Altres indrets del terme
Aravell
El poble d'Aravell (738 m) és situat en un pla lleugerament ondulat i conreat a la riba dreta del riu d'Aravell. L'església parroquial de Sant Esteve és sufragània de la de Bellestar; rectangular, sobre l'angle SW de l'edifici s'alça un campanar de torre, quadrat. A l'altar de Sant Esteve d'Aravell el 1114 fou jurat el testament sacramental del vescomte Ramon de Castellbò. El 2001 hi havia 88 h (43 h el 1960, 54 h el 1991). La festa major es fa el primer diumenge de maig.
Aravell és documentat en 1010-12. El 1015, s'esmenta l'església de Sant Esteve a la vila d'Aravell. El 1017 la vescomtessa Sança d'Urgell féu testament, en què deixà a la canònica de la Seu l'alou que tenia a Aravell i que li advingué dels seus pares, mentre que l'alou que havia adquirit del seu marit, el vescomte Guillem, el deixà a aquest i, mort aquest, al seu fill Mir, després de la mort del qual, però, la vescomtessa volgué que l'alou passés també a la canònica urgellesa. Els vescomtes d'Urgell, que anys després prendrien el nom de vescomtes de Castellbò, devien posseir altres béns a la contrada, que s'integraren a la jurisdicció del vescomtat.
El llocs d'Aravell i Bellestar formaven una batllia dins el quarter primer, o de Castellciutat, del vescomtat de Castellbò. A la primeria del segle XVI la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, pertanyia a la vescomtessa de Castellbò. Aleshores, però, mossèn Janot Tragó (també dit Joan de la Roca, àlies Tragó), que tenia el castell i casa forta de Bellestar, pretenia que el seu pare havia comprat a Caterina de Navarra tota la jurisdicció dels llocs citats, exceptuada l'alta senyoria, la sang i l'homenatge. Mossèn Pere Tragó, redactor del Spill del 1519 d'on extraiem part d'aquesta informació, assevera que fins en aquell moment el mencionat pledejant no havia tingut tal jurisdicció i que la causa era indecisa, en mans d'un jurista barceloní. Fins el 1831 foren del vescomtat.
Fins el 1970, any en el qual se li annexà el municipi de Castellbò, Aravell fou el centre d'un municipi de petites dimensions (21,2 km2). L'antic terme era situat al sector nord oriental del municipi actual, drenat pel riu de la Mare de Déu de la Trobada i pel riu d'Aravell. Comprenia els pobles de Bellestar i de Montferrer de Segre, i també el despoblat de Campmajor.
El cens del 1860, a més dels pobles esmentats, cita les masies de la Redra, de la Torre, de Marc, d'en Grau, d'en Llogaia (ara Jucaja), de Roger, del Serrat, de Vall i de Purredon.
Bellestar, Campmajor i la Mare de Déu de la Trobada
Vora el riu de la Mare de Déu de la Trobada, a la seva dreta, hi ha el poble de Bellestar (793 m), damunt una petita elevació. L'església parroquial és dedicada a sant Pere i té un campanar de torre adossat. Hi havia 97 h el 2001 (86 h el 1960 i 56 h el 1991). Prop de Bellestar es troba la capella de Sant Marc, on és tradicional de fer un aplec el diumenge després del 25 d'abril. Bellestar celebra la festa major l'últim diumenge d'octubre.
Aigua amunt de Bellestar, a la dreta del riu de la Mare de Déu de la Trobada, hi ha el despoblat de Campmajor, amb l'església, antiga sufragània, de Sant Joan (d'origen romànic), i les restes del castell de Campmajor. El lloc de Campmajor, amb el seu castell, era dins el quarter de Castellciutat del vescomtat de Castellbò. Bé que el lloc era posseït per Janot Tragó, la jurisdicció era del vescomtat. El 1860 hi havia 7 cases habitades.
En un serrat de la muntanya del Cogoll, que separa la vall de la Valira de la de Bellestar, es troba el Mas de Santa Eugènia, amb els vestigis d'una antiga torre medieval i, prop d'ell, les restes de l'església de Santa Eugènia de la Torre (amb filades d'opus spicatum), incloses al mur d'un paller. Vora el paller hi ha una petita necròpoli amb tombes excavades a la roca.
Vora el riu del seu nom hi ha la capella de la Mare de Déu de la Trobada, amb contraforts a l'exterior i teulat de llicorella. S'hi fa un aplec el Dilluns de Pasqua, on acut gent de tota la ribera de la Seu. Davant la capella, formant plaça, hi ha l'ajuntament del municipi.
Castellbò
L'antic municipi de Castellbò (106 km2) es va formar el 1920 per la fusió dels vells municipisde Castellbò i la Vall de Castellbò. El 1970 fou annexat a Aravell. L'antic terme comprenia el sector central i septentrional del terme actual, és a dir, tota la vall de Castellbò, bé que pel sector septentrional s'abocava a la Ribera o vall del Romadriu, mentre que Avellanet, un dels nuclis del terme, pertanyia geogràficament a la vall de Pallerols. Actualment Castellbò és una pedania de Montferrer i Castellbò.
La vila de Castellbò, amb 94 h el 2001, es troba en un lloc engorjat, a 802 m d'altitud, entre el serrat de la Borda (1 150 m) i els estreps de Roca Redona. Lloc de pas obligat pels antics camins que comunicaven la Seu d'Urgell amb el Pallars Sobirà, la vila és enfilada en un replanet del puig on hi ha les ruïnes de l'antic castell de Castellbò, que fou aterrat per ordre de Ferran el Catòlic el 1513 (la capella de Sant Pere i Sant Francesc del castell s'enderrocà segles més tard). Explica el Spill del 1519 que la vila era murada i que tenia dues torres, la del Serrat i la de Malbec. Es conserva una torre de la muralla d'angles arrodonits, esmotxada, i també algun fragment dels antics murs. Els carrers de la població, estrets i tortuosos, desemboquen en la placeta presidida per la gran església col·legiada. La vila conserva encara moltes cases dels segles XV i XVI, algunes amb les típiques parets o envans de guix i lloses, reforçats per bigues de fusta en forma d'aspa amb balcons de galeria i baranes de fusta. S'han anat reformant algunes cases.
Pel que fa a l'aspecte monumental de la vila, es destaquen l'església col·legiata de Santa Maria i el casal que hi ha al costat, amb finestrals gòtics, que devia ser l'antiga casa prioral. L'església de Santa Maria és un edifici d'influència encara romànica, bé que de transició al gòtic, d'un segle XIII avançat. Té una gran nau, modificada per capelles i restauracions de les voltes primitives, que acaba amb un gran absis i absidiola més ensota. Es destaca a la façana de ponent la porta, d'arcs apuntats en gradació, amb dues columnes per banda, amb capitells de fulles llises que sostenen unes arquivoltes. La porta guarda la ferramenta d'ornamentació de tradició romànica. Sobre la porta hi ha un fris recte amb boles i dos caps i més amunt un ull de bou ornat al seu voltant amb mitges boles. És típic l'ample campanar d'espadanya amb què acaba el mur de la façana, que té al capdamunt un petit campanar de dos pisos d'arcs, dos a la part inferior i un a la superior. L'església fou restaurada pels volts del 1955 amb un gust neomodernista a l'interior, per tal com es trobava en estat gairebé ruïnós.
La col·legiata de Santa Maria fou erigida pel papa Eugeni IV el 1436 a l'església parroquial de Santa Maria de Castellbò. Fou dotada, entre altres béns, amb les rendes de l'extingida abadia benedictina de Santa Cecília d'Elins (les monges de la qual havien estat acollides a la vila per la vescomtessa Gueraua el 1383, i fins i tot els fou bastida una casa). Sembla que el clero local es resistí de moment a l'erecció de la col·legiata, però aquesta es va organitzar a partir del 1444 i els seus priors s'anomenaven d'Elins-Castellbò. El prior, com a posseïdor dels béns de l'antic monestir d'Elins, era senyor jurisdiccional de l'antiga vall d'Elins o de Pallerols, que comprenia els pobles de Pallerols, Cassovall i Saulet.
Al costat de la col·legiata hi ha Cal Gramunt, on, des del segle XIV, la nissaga d'aquest nom duia la tresoreria del vescomtat i la notaria de la vila; l'important arxiu que conservava desaparegué el 1936. El casal fou dels Gramunt fins el 1956 i posteriorment hi ha viscut el pintor Eladi Duc. Altres edificis d'interès són dues petites torres quadrades que hi ha a banda i banda de la vila, antics colomers el domini dels quals posseïa el senyor. També són remarcables un petit pont medieval, d'un arc, que hi ha sobre el riu de Castellbò, abans d'arribar a la vila, i una notable font prop seu. Envolten la vila alguns masos com la Bisbal, la Masia de Gramunt, la del Roc i les casetes del Veïnat i del Sobirà. La creu de Pal, de pedra, que hi havia a l'entrada de la població venint d'Adrall, fou trossejada durant la guerra civil de 1936-39; els anys quaranta fou substituïda per una reproducció, mentre que la part conservada de la creu original es guarda al Museu Diocesà d'Urgell.
Castellbò celebra la seva festa major el 15 d'agost. Antigament s'hi havia fet el Carnestoltes, on es dansaven els balls de la Bolangera i el ball de l'as.
Vilamitjana, Cercèdol i Castellnovet
De la munió de pobles que formaven l'antic municipi de Castellbò, el més important demogràficament és Vilamitjana, el més meridional de la Vall, a 958 m d'altitud. Es comunica per pistes amb la carretera de Montferrer a Castellbò i amb els llogarets o veïnats de Castellnovet i Cercèdol, que depenen de la seva antiga parròquia de Santa Coloma. Forma un petit nucli entorn de l'església parroquial, un edifici molt renovat i de façana estreta per dues finestres rectangulars, desproporcionades. Esmentat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, de nou era mencionada el 1016 per la vescomtessa d'Urgell Sança en el seu testament. Segles enrere fou el cap de la Vall de Castellbò, quan aquesta era independent de la vila.
D'un màxim de 24 famílies i 135 h el 1850, anà disminuint amb el temps, amb alguna oscil·lació, de manera que va passar de 82 h el 1960 a 29 el 1991 i 41 h el 2001. Celebra la seva festa major el penúltim diumenge de juliol. Cercèdol, que en el cens del 1991 constava com a deshabitat, tenia 3 h empadronats el 2001. Castellnovet és despoblat.
Costoja i Avellanet
Costoja o Costoia fou la seu d'un priorat hospitaler i des del 1220 comanda de Santa Maria de Costoja, de la qual depenia inicialment l'hospital de Sant Joan de Berga. Aquí foren enterrats els vescomtes de Castellbò Arnau I (1226) i Ermessenda (1230), les despulles dels quals el 1269 foren exhumades i tretes d'allà pel fet d'haver estat condemnats com a heretges albigesos per la inquisició. El 1263 el seu comanador governava també la casa d'Isot. Vers el 1340 era la casa de menys rendes de Catalunya i per això va unir-se a la comanda de Susterris (Pallars Jussà), unió que encara perdurava el 1752, quan ja no tenia cap mena de comunitat. Es trobava ja arruïnada el 1860. Les poques restes que en queden es troben prop de la pista que puja a Vilamitjana.
Avellanet, a 1 159 m d'altitud, al pendent de la vall de Pallerols, i al peu de la carretera N-260 de la Seu a Sort pel coll del Cantó, tot i la nova situació privilegiada, ha baixat de 58 h el 1857 a 26 h el 1960, 10 h el 1991 i 5 h el 2001. L'església, dedicada a sant Joan, sufragània de Noves de Segre, és un petit edifici romànic de nau i absis, amb campanar de cadireta refet al mur de ponent. Té la porta a migdia i una sagristia afegida. El poblet és en un coster amb cases separades, però formant un nucli.
Carmeniu és al coster del serrat de Roca Redona, a 1 135 m, a l'obaga de la vall de Castellbò, sobre el barranc del seu nom. Sembla que és el Casamuniz de l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. Es comunica amb Castellbò per una bona pista i l'antic camí de Pallerols. Ha passat de 47 h el 1857 a 14 h el 1960, 3 h el 1991 i 2 h el 2001. L'església, dedicada a sant Fruitós, sufragània de Castellbò, és a l'inici del carreró que forma el poble. És un edifici del segle XVII, ben proporcionat, amb una porta lateral, que no guarda vestigis de la construcció anterior. Conserva una taula del gòtic tardà, amb una pintura de Santa Llúcia.
Turbiàs, Les Eres i Sant Andreu de Castellbò
La pista que surt de Castellbò vers Carmeniu es troba amb Turbiàs en una petita confluència de barrancs, a 1 223 m d'altitud, al vessant oriental de la Serra Plana. Presideix el poble (que va assolir 109 h el 1857, però que en tenia 19 el 1960, 8el 1991 i 6 el 2001) una notable església del segle XVIII, dedicada a sant Iscle i santa Victòria, amb un campanar de torre amb coberta piramidal, que va ser restaurada al principi de la dècada del 1990. En depenien les de Turbiàs i de les Eres, però actualment depèn de l'església de Castellbò. Les cases, s'agrupen al seu dessota.
El despoblat de les Eres és un xic més amunt, per la mateixa carretera, a 1 258 m. En els seus millors temps, però, no va passar de sis famílies i encara tenia 4 h el 1970. La seva petita capella de Sant Vicenç era sufragània de la de Turbiàs.
Sant Andreu de Castellbò es troba a un parell de quilòmetres més amunt de les Eres, a 1 329 m d'altitud, passat el barranc de Sant Andreu i el vessant oriental del turó de l'Orri. És un poble apinyat que arribà a 61 h el 1857, per a baixar a 36 h el 1960 i a 11 h el 1991; el 2001 hi constaven empadronats 15 h.
La seva església, sufragània de Castellbò, dedicada a sant Andreu, és un edifici romànic de nau i absis molt modificats per l'afegitó d'altars laterals i d'un matusser campanar de cadireta semicircular, com l'absis sobre el qual reposa, que li dóna una vista exterior força xocant. Guarda, però, notables imatges barroques (Sant Andreu, Sant Joan Evangelista i la Mare de Déu del Roser) d'inici del segle XVIII. De sota el poble surt la pista que porta a Sant Joan de l'Erm.
Sant Joan de l'Erm
Sant Joan de l'Erm és un lloc amarat d'història i de llegenda. El vell santuari i hostatgeria és ara un munt de ruïnes a 1 700 m d'altitud, al vessant de la Ribalera, a l'extrem nord-occidental del terme, al peu del camí que unia l'Alt Urgell amb el Pallars Sobirà per Montenartró. El vescomte d'Urgell, Guillem, senyor de Castellbò, li féu ja donacions el 994. És tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Greal, que abans es guardava a Besiers. L'església es va reedificar al segle XVII i tenia una gran casa i hostals a l'entorn que formaven com un carrer pel mig del qual passava l'esmentat camí ral antic. Impressiona pel seu volum el munt de ruïnes que forma encara, després de l'incendi provocat de què fou víctima el 20 de desembre de 1936.
El 1959, es va inaugurar un nou santuari, aquest al vessant que mira a Castellbò, a 1 690 m d'altitud, prop de la font del Bosc i a tocar d'un bosc centenari de pins roigs i avets. Sant Joan de l'Erm Nou és un edifici amb un teulat de doble vessant, pronunciat, i un campanar triangular que s'aferra amb agudesa darrere seu. Uns 300 m darrere la capella hi ha el coll de la Basseta o del Prat, en un extens pla de pins, arranjat per a l'acampada, amb un xalet refugi d'ICONA, regentat pel Centre Excursionista de Catalunya, obert tot l'any. El 2001 estava deshabitat.
Des del principi de la dècada del 1970 hi ha instal·lades en aquesta zona unes pistes d'esquí nòrdic. A Sant Joan de l'Erm es fa un aplec el 24 de juny, diada de Sant Joan, i la festa del patró se celebra el 29 d'agost.
Santa Creu de Castellbò i Seix
Des del poble de Sant Andreu, la pista de Castellbò continua vers Santa Creu de Castellbò, on s'arriba per un curt ramal. El poble és a l'extrem d'un serrat o sortint de la vall, a 1 290 m d'altitud. Santa Creu, que havia arribat a 20 famílies i 100 h entre el 1857 i el 1860, va baixar de 36 h a 22 h del 1960 al 1991; el 2001 hi constaven 21 h. El poble és molt visible de tot arreu. L'església de Santa Creu, esmentada en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, abans parroquial, és un edifici rectangular amb campanar d'espadanya. Algunes cases han estat reformades.
La pista continua fins sota Seix, on només vivien 6 persones el 2001 i que a mitjan segle XIX arribà al màxim amb 54 h. Seix, dit a vegades Six o altres noms aberrants, és a 1 260 m d'altitud, en un coster entre el barranc de Graoris i el del Prat Nou i té una església, sufragània de Castellbò, dedicada a sant Sadurní. És un bonic edifici romànic, d'una nau, absis llis amb finestretes i porta a ponent amb un campanaret d'espadanya. Té un petit clos davant seu.
Albet, Solonell i el mas d'en Pere
Baixant des de Seix, el camí troba Albet, un poble a 1 178 m d'altitud, enfront de Santa Creu, entre dos barrancs. El 2001 tenia 22 h (48 el 1960 i 19 h el 1991), però havia arribat a 119 el 1857, quan era el tercer nucli més poblat de la vall. L'església de Sant Martí, antic monestir ja ruïnós el 914, és un edifici tardà (del segle XVII) amb el presbiteri arrodonit i un modern campanaret sobre seu. La imatge de Sant Martí és una notable talla barroca. Era sufragània de Sendes i ara ho és de Castellbò. Les cases del poble s'esgraonen en un pendent. Celebra la seva festa major el 21 d'agost.
Des d'Albet la pista retorna a Castellbò, d'on, però, en surt una altra vers el NE que mena a la Casa d'Algons, sobre el barranc de Solanell, casa que té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, i s'enfila vers el despoblat Solanell, a 1 219 m d'altitud. El 1857 Solanell tenia 107 h, 26 el 1960, 8 el 1970 i el 2001 era deshabitat. Presideix el nucli, mencionat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, l'església de Sant Julià, antiga parroquial, un edifici del segle XVIII amb campanar de torre. Té també les ruïnes d'una capella dedicada a sant Domingo. Encara es pot reconèixer el vell camí medieval, en part excavat a la roca, que anava de Solanell a Albet i que unia tots els pobles de la part alta de la vall de Castellbò.
Sobre Solanell hi ha també el Mas d'en Pere, amb una capella rectangular coberta d'embigat, abans dedicada a sant Fruitós i ara a sant Josep. No lluny del mas hi ha una altra capella romànica, en ruïnes, que té la nau força sencera i l'absis visible, fins a la finestreta central. És una obra molt arcaica, de lloses planes, amb un rengle d'opus spicatum a l'interior del mur nord.
Sendes, Sallent i la Torre de Sant Climent
El darrer sector de la vall de Castellbò, el més septentrional, l'integren Sendes i els seus antics agregats de Sallent i la Torre de Sant Climent.
Sendes, a 1 243 m d'altitud, al N de la vila de Castellbò, és sobre el barranc del seu nom. Era un lloc important i cap d'una extensa parròquia que tenia 7 h el 1970, 23 h el 1960 i el 2001 tenia 2 h; havia arribat a 73 h a mitjan segle XIX. L'església de Sant Vicenç, un edifici del segle XVIII amb campanar de torre, tenia un retaule gòtic de Sant Feliu dels segles XIV-XV, que es guarda al Museu Diocesà d'Urgell.
Sallent de Castellbò era antigament fortificat, amb unes quantes cases entorn de l'església i uns pocs masos, Can Damians, Can Tomàs, Mas d'en Roca, etc., entorn seu. És a 1 243 m d'altitud i tenia un màxim de 9 famílies a mitjan segle XIX i 2 h el 2001. La seva esglesiola de Sant Serni, rectangular, amb façana i campanaret a ponent, cobert de llosa, depenia de Sendes i ara de Castellbò.
Més al S de Sallent, al peu de la pista que mena a Aravell, hi ha el mas de la Torre de Sant Climent, fortificat com indica el seu nom; prop d'ell hi ha la capella de Sant Climent de la Torre, d'una nau, absis i porta a migdia. Té un campanar d'espadanya de dos ulls sobre el mur ponentí i un altre de petit, d'un ull sobre el mur de llevant.
Dins la vall de Castellbò encara hi ha altres antics masos, com els de l'Aristell o del Trillau, antics molins, com els del Jironi, del Lleïr, d'Hoster, del Roi, del Vidal, etc., capelles tardanes com les de la Pietat, Sant Francesc Xavier, etc., i fins i tot advocacions curioses com la del Sant Fum, de l'església parroquial de la vila.
Pallerols del Cantó
El poble de Pallerols del Cantó (1 248 m) és situat a l'esquerra del riu de Pallerols, esglaonat als vessants de Roca Redona. Les cases són de pedra i tenen teulades de llicorella. L'església parroquial de Sant Romà i Sant Marc ha estat molt reformada; té un campanar de torre d'època moderna acabat en teulat piramidal amb ràfec. Hi havia 16 h el 2001 (44 h el 1960, 34 h el 1970 i 19 h el 1991). La festa major s'escau el primer diumenge de setembre.
La parròquia de Pallerols és esmentada en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. El mateix any i en un altre document es mencionen el castell i la vall d'Elins, mentre que la vila de Pallerols és esmentada el 996. La vall de Pallerols, dita també d'Elins i de Santa Cecília, fou posseïda antigament pel monestir benedictí de Santa Cecília d'Elins, almenys parcialment. El 1080, en què fou consagrada l'església del cenobi, aquest posseïa, a la vall, l'església de Sant Pere amb el castell (oppidum) de Cassovall. Ultra això, posseïa el castell d'Elins, la vila de Pallerols i la meitat de la d'Avellanet, béns a Adrall, l'església de Sant Vicenç de Canturri i la de Sant Pere de Noves. Segons el Spill del vescomtat de Castellbò, del 1519, a la vall de Santa Cecília hi havia els llocs de Pallerols, Cassovall i Saulet i el mas de Canturri. La vall aleshores era del prior i dels canonges de l'església de Castellbò (successora del monestir d'Elins), que hi posseïen la jurisdicció civil. Explica també el dit Spill que els priors i canonges pretenien tenir tota la jurisdicció civil i criminal, el mer i mixt imperi, però que el vescomte pretenia que la sang, és a dir, la jurisdicció criminal, era seva. Matxicot, el veguer que el vescomte hi tenia, rompé un cep que els canonges havien fet a Pallerols. Després, Matxicot i el prior i els canonges se sotmeteren a l'arbitratge del bisbe d'Urgell, Pere de Cardona, que es pronuncià a favor de la col·legiata. Tanmateix, el vescomte de Castellbò feia pau i guerra dels homes de la vall, i hi tenia host i cavalcada, és a dir, els manava d'anar a la guerra, com ho manava als seus homes. Els llocs de la vall pagaven anualment quèsties i acaptes al vescomtat.
Pallerols fou el centre d'un antic terme municipal (27,3 km2) que fou annexat el 1972 al municipi de Montferrer i Castellbò. L'antic territori ocupava la capçalera i el curs mitjà del riu de Pallerols, que neix al NW sota el coll de la Culla (1 953 m), segueix una direcció vers el SW i, després de fer de límit entre els termes de la Parròquia d'Hortó i de Noves de Segre, desguassa per la dreta al Segre davant els Hostalets de Tost. L'antic municipi comprenia, a més del poble de Pallerols, els pobles i llocs de Cassovall, Saulet i Canturri, l'antic monestir d'Elins i l'enclavament de Castellins.
Cassovall, Saulet, Canturri i Castellins
Prop de Pallerols, al mateix vessant de Roca Redona però un xic més avall, hi ha el poble de Cassovall (1 122 m), on al segle XI hi havia un castell. L'església de Sant Pere de Cassovall és sufragània de la de Pallerols. Hi havia 16 h el 2001 (31 h el 1960, 26 h el 1970 i 15 h el 1991). El llogaret de Saulet (933 m) és situat aigua avall del riu de Pallerols, a la seva dreta. L'església de Sant Climent de Saulet és preromànica. El 2001 hi havia 3 h (22 h el 1960, 14 h el 1970 i 3 h el 1991). Aigua amunt de Pallerols, a l'esquerra del riu, hi ha l'antic poble de Canturri (10 h el 1960, 6 h el 1970, 2 h el 1991 i 3 h el 2001). L'església de Sant Vicenç de Canturri és sufragània de la de Pallerols. Separat del cos principal del terme, l'enclavament de Castellins (0,8 km2) és situat a la vall baixa del riu de Pallerols, que és el seu límit oriental amb el Pla de Sant Tirs, mentre que a ponent confronta amb Noves de Segre. Hi ha una capella dedicada a sant Esteve.
Santa Cecília d'Elins
A més d'1 km de Cassovall hi ha les restes del que fou monestir benedictí de Santa Cecília d'Elins. Són situades al Mas del Monestir, arran mateix del riu de Pallerols, que hi passa encaixat. El cenobi és documentat des del 881, però a partir del segle X entrà en una forta decadència. Aleshores fou protegit pels comtes d'Urgell, i el 1079, transformat en monestir femení, hi foren enviades monges de Sant Pere de les Puelles, bé que aviat trencà els lligams amb el monestir barceloní. El 29 de desembre de 1080 el bisbe Bernat Guillem d'Urgell, a petició dels comtes d'Urgell, Ermengol i Llúcia, i de l'abadessa Eliardis, consagrà solemnement els tres altars de la nova església monàstica, que tenia com a titular principal santa Cecília, i com a secundaris, la Mare de Déu i santa Fe. La dotació del monestir s'estenia no solament a la vall d'Elins sinó que també posseïa béns a la propera vall de Guils, a la de Taravall i a la de Siarb (Pallars). Igualment tenia alous (de fet petites dominicatures) a Girona i als castells de Ponts, de Conques, de Llordà, d'Ivorra, d'Oliana, de Nargó, de Tost, d'Agramunt i de Talló. A Nargó, Llordà i a d'altres llocs dispersos hi tenia esglésies. El monestir d'Elins va ser incorporat al de Sant Serni de Tavèrnoles i el 1134 fou reformat. La decadència s'agreujà durant el segle XIV i fou suprimit el 1383. La comunitat s'hi resistí i es traslladà el 1392 a Castellbò. Al cap d'uns quants anys, el 1436, a l'església de Castellbò es fundà una col·legiata secular, que succeí, d'alguna manera, l'antic monestir d'Elins, i n'heretà part de les rendes i senyories.
Al Mas del Monestir es conserven restes força importants de l'antic monestir benedictí. El mas consta de tres àmplies naus o cossos separats a ponent per sengles lesenes i té un portal adovellat al cos central. Aquest pot ser que correspongui a l'antiga església, mentre que la nau de tramuntana sembla que havia de ser la casa monàstica. Bé que hom hi ha obert algunes finestres modernes, les parets no han estat gaire més alterades i conserven el seu bell aparell romànic i les portes i finestres del segle XI.
Guils del Cantó
El poble de Guils del Cantó (1 407 m) és situat a l'esquerra del riu de Guils, al vessant meridional de la serra de Sant Magí. Les cases, de pedra rogenca, són esglaonades en el pendís i la majoria tenen teulats de llicorella. Al mig de la caseria hi ha l'església parroquial de Sant Fruitós, amb campanar de torre, i una alta nau, orientada a tramuntana i amb tres capelles laterals a llevant. Bé que d'origen antic, aquesta església ha estat reconstruïda. La parròquia de Guils és esmentada en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. El 901 el bisbe Nantigís d'Urgell consagrà l'església de Sant Fruitós “in villam que dicitur Equiles”, i fou encomanada al prevere Adeodat, el qual, per recomanació del bisbe, havia reedificat l'església, engrandint-la i dotant-la d'un cloquer. Adeodat donà al bisbe l'església i el seu alou i testà, deixant un seguit d'ornaments i llibres litúrgics a Sant Fruitós.
Al poble de Guils hi havia 22 h el 2001 (el 1960 n'hi havia 126, 49 el 1970 i 11 h el 1991). La festa major del poble se celebra el tercer diumange d'agost.
El lloc de Guils pertangué al vescomtat de Castellbò. Integrat al primer quarter, o de Castellbò, fou cap de la batllia de Guils, que comprenia els llocs de Guils, Vila-rubla, Solans, Rocamora i Sant Magí. A la primeria del segle XVI, quan el vescomtat passà definitivament a la corona, a Guils hi havia 8 focs i 2 a Vila-rubla, on hi havia 3 persones que hi tenien terres sense viure-hi. A Solans hi havia 2 focs. Aleshores els llocs de Rocamora i de Sant Magí eren deshabitats. De Sant Magí, que a més es diu que era derruït, no hi havia memòria que algú l'hagués vist poblat. El 1860 al terme de Guils es documenten les cabanes de Xacó i de Malgrat, corrals de bestiar i el Mas de Carlos.
Fins el 1972 Guils centrà el seu propi municipi (23 km2), el qual en aquesta data fou unit al de Montferrer i Castellbò. Era situat al SW del terme actual, i el coll del Cantó (1 715 m) el separava del Pallars Sobirà. El terme comprenia, a més del poble de Guils, els llocs de Solans i Vila-rubla.
Vila-Rubla i Solans
A ponent de Guils hi ha el lloc de Vila-rubla (antigament Vila-rúbia) (1 455 m), a l'esquerra del riu de Solans. És una cruïlla d'antics camins: del de Guils a Biscarbó amb el de Castellàs al coll del Cantó. L'església de Sant Sadurní de Vila-rubla, rectangular i d'origen romànic, era sufragània de Sant Fruitós de Guils i ara ho és de Noves de Segre. El 1960 vivien a Vila-rubla 36 h que van baixar a 25 el 1970. Tot i que el 1991 només eren empadronades 2 persones, en el cens del 2001 constaven 4 h.
Aigua avall d'aquest poble, també a l'esquerra del riu de Solans, hi ha el llogaret de Solans (1 298 m), on el 1996 hi havia 3 h (18 el 1960, 17 el 1970 i només 2 h el 2001). L'església de Sant Joan i Sant Miquel de Solans era sufragània de la parròquia de Guils; preromànica, amb un absis rectangular, és situada un xic aigua amunt del lloc. Aigua avall del riu de Solans, a la seva dreta, a 1 484 m d'altitud, hi ha la capella de Santa Eugènia, que hom coneix popularment per Santa Eugina, amb un absis arrodonit.
La història
La història de la vall de Castellbò va íntimament lligada a la del vescomtat a què va donar nom. En la documentació més antiga és anomenada vall de Castell-lleó (Castro Leonis), nom que va conservar fins a mitjan segle XI, en què apareix documentada la forma actual, Castellbò (Castriboni o Castrobono). A part la vila de Castellbò, cap i centre de la vall, el poblament era distribuït en els nuclis següents, habitats almenys des de l'edat mitjana: Sallent, Seix, Albet, Turbiàs, Solanell, Santa Creu, les Eres, Sant Andreu, Carmeniu, Cercèdol, Avellaner, Castellnou, Vilamitjana i Sendes. Alguns d'ells són ja esmentats en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, entre les parròquies pertanyents al bisbat: Vilamitjana (Vilamediana), Carmeniu (Kasamuniz), Santa Creu (Sancta Cruce cum Stacione) i Solanell (Solanello).
L'any 989, el vescomte Guillem d'Urgell va adquirir, per donació i per compra, del comte Borrell II de Barcelona-Urgell diversos alous a la vall de Castellbò, on el seu poder i la seva autoritat s'anaren ampliant i consolidant els anys successius fins a convertir-se la vall sencera en un feu familiar. Els vescomtes hereditaris d'Urgell, però, van trigar encara un segle a prendre el títol de vescomtes de Castellbò, ja que no és fins el 1126 que el vescomte Pere Ramon (1114-1150) començà d'emprar-lo d'una manera habitual en els documents privats i en els oficials.
A la primera meitat del segle XII, el vescomtat de Castellbò comprenia només la vall del seu nom i alguns altres llocs, entre els quals l'estratègic castell de Ciutat (Castellciutat), adquirit el 1135 pel vescomte Pere Ramon. El matrimoni d'aquest amb Sibil·la, filla i hereva del vescomte Ramon de Cerdanya, aportà a la casa de Castellbò les possessions dels vescomtes cerdans, però mai no foren considerades com a part integrant del vescomtat de Castellbò, circumscrit únicament a les terres de l'Alt Urgell i del Pallars Sobirà.
L'engrandiment del vescomtat de Castellbò es produí arran de l'enllaç matrimonial del vescomte Arnau amb Arnaua de Caboet, el 1185. A conseqüència d'aquesta unió, l'herència dels comdors de Caboet, que era constituïda fonamentalment per les valls de Cabó, de Sant Joan i d'Andorra, passà a la família vescomtal de Castellbò. Amb relació a la vall d'Andorra cal fer notar, però, que, essent l'alta senyoria de l'Església d'Urgell, mai no fou tampoc considerada com una part de l'àmbit del vescomtat. A la mort d'Arnau de Castellbò (1226), els territoris que constituïen el vescomtat limitaven al N amb les muntanyes que separen Andorra de la vall de Sant Joan, a l'E amb la Valira i el Segre, a l'W amb la serra de Sant Joan de l'Erm, divisòria dels aiguavessos del Segre i de la Noguera Pallaresa, i al S amb la serra de Boumort.
En el transcurs del segle XIII el vescomtat experimentà un augment considerable dels seus límits territorials, promogut pels comtes de Foix, esdevinguts vescomtes de Castellbò pel casament de Roger Bernat II de Foix amb Ermessenda (1208), filla i hereva universal d'Arnau de Castellbò i Arnaua de Caboet. Els Foix realitzaren noves adquisicions, no sols a la comarca de l'Urgellet sinó també a la del Pallars Sobirà. Aquest procés de creixement, afectà els castells d'Aós, Ars i Ferrera (1226), de Taús, els Castells, Saüc i Saücadell (1226), la Guàrdia d'Ares (1227), Hortons (1228), Castelló de Riutort (1232), Organyà (1235, pel pariatge d'Organyà), Castellàs (1251), Sallent, Montanissell, Centinyà i Pinyes (1253), Adraén, la vall d'Hortons, la vila de Trejuvell i el territori comprès entre el castell de Tor i el pont de la Maçana (1253), els drets que els comtes d'Urgell tenien o podien tenir en els llocs, poblacions i castells situats entre Oliana i la vall d'Andorra, els colls d'Arnat i de Creus, la Gunarda i Pinsent (1256), el castell de la Bastida de Ponts, a l'entrada de les valls d'Andorra i de Sant Joan (1262), la Vallferrera (1265, pariatge) i les viles de Tírvia, Glorieta, Ferrera i Biuse, al Pallars Sobirà (1296).
Durant el segle XIV, coincidint amb el període en què el vescomtat va romandre separat del comtat de Foix (1315-91), les annexions de nous territoris van restar limitades als castells d'Aramunt (Pallars Jussà) i de Bar (Baridà), comprats, l'any 1366, pel vescomte Roger Bernat III al rei Pere III de Catalunya-Aragó. Però llur incorporació al vescomtat fou només temporal, ja que el primer va ser venut el 1391 a Ramon Marquès i traspassat després per aquest al comte de Pallars, i el segon, confiscat pel rei Martí l'Humà al comte Mateu de Foix (1398).
La política expansionista es reprengué al segle XV amb Joan I, comte de Foix i vescomte de Castellbò. L'any 1425 obtenia que l'abat de Gerri, Pasqual de Cuberes, li vengués la part de jurisdicció senyorial que tenia a les viles de Gerri de la Sal, Bresca i altres llocs dependents de l'abadiat. El comte Arnau Roger de Pallars, per la seva banda, li cedí els drets que posseïa sobre els susdits llocs de l'abadiat pel preu de 1 100 lliures barceloneses de tern. L'oposició del rei Alfons IV el Magnànim impedí, però, que l'acte material de traspàs de jurisdicció es dugués a terme. El 1430 tingué lloc la compra del castell de Bellestar (Alt Urgell) als tutors de Guillem de Queralt. Finalment, Jaume de Bellera, senyor de Bellera, va vendre al mateix comte (1435), a perpetuïtat, la Vall d'Àssua i la baronia de Rialb, a la conca de la Noguera Pallaresa. La presa de possessió efectiva d'aquests territoris, fins l'any 1460, en temps de Gastó IV de Foix i de Castellbò. El vescomtat assolí aleshores la seva màxima extensió territorial a les comarques de l'Alt Urgell i del Pallars Sobirà, i restaren definitivament fixats els seus límits geogràfics.
El territori del vescomtat, d'una extensió aproximada d'uns 1 100 km2, era dividit al segle XV en cinc quarters, situats els de Castellbò, d'Organyà i de Ciutat (o de Castellciutat) a l'Urgellet, i els dos restants, de Tírvia i de Rialb, al Pallars Sobirà.
El quarter de Castellbò comprenia, a més de la vila i de la vall del seu nom, les valls d'Aguilar i de Pallerols, els llocs de Taús, els Castells, Castellàs, Biscarbó, Malveí, Guils del Cantó, Vila-rubla, Solans, Gramós, l'honor de Conorbau i les salvaguardes d'Adrall i de la Parròquia d'Hortó.
El d'Organyà incloïa, amb aquesta vila i el seu terme, la vall de Cabó, la sotsbatllia de Sallent i Montanissell, els llocs de Carreu i Fonollet, la batllia de Coll de Nargó i la Roqueta, la vall de Fígols d'Organyà i la salvaguarda de Canelles.
El de Ciutat era integrat pel castell, la vila i el terme de Castellciutat, la vall de Sant Joan, amb els llocs d'Ars, Civís i Aós, la Bastida de Ponts o d'en Donat, Anserall, Aravell, Bellestar, Campmajor, Estamariu, la Bastida d'Hortons, Adraén, les salvaguardes d'Asnurri i Argolell i certs drets al Ges i Lletó.
El de Tírvia englobava aquesta vila i el seu terme, Mallolís, Tor, Burg, Farrera de Pallars, Alendo, la Vallferrera amb els castells i llocs d'Araós, Besan, Ainet, Alins, Norís i Àreu, la Ribalera i la jurisdicció criminal de Glorieta i Montesclado.
El de Rialb era constituït pel castell, pel poble i pel terme de Rialb, la vall de Baiasca, la Vall d'Àssua, Sobac, Biuse i l'abadiat de Gerri, amb la vila de Gerri de la Sal i els llocs de Bresca, Sant Sebastià, Buseu, Baén, Enseu, Ancs (del municipi de Montcortès), Sant Martí de Canals (municipi de Peramea) i Escart (municipi d'Escaló).
Algunes d'aquestes poblacions eren viles closes o murades (Castellbò, Noves, Nargó, Civís, Aós, Estamariu, Rialb, Altron, Surp, Bernui, Gerri), d'altres ho havien estat fins abans de la invasió gascona del 1513, que motivà també la destrucció d'un cert nombre de fortaleses urbanes, entre les quals la de Castellbò, i especialment al Pallars Sobirà (Tor, Araós, Alins i Àreu). Molts dels antics castells, abandonats i ruïnosos, havien ja desaparegut feia temps (Conorbau, Castellpol, Carreu, Torena, Malavila), si bé llur record perdurava, en alguns casos, en les castlanies, feus arrendats temporalment o venuts a perpetuïtat al millor postor.
De les fundacions i cases religioses situades dins el vescomtat sobresortien el santuari de Sant Joan de l'Erm i el priorat de Costoja de l'orde de l'Hospital al quarter de Castellbò. Al d'Organyà hi havia el priorat benedictí de Sant Andreu de Centelles o de Tresponts, dependent des del 1079 de Ripoll. Al quarter de Ciutat, el monestir, d'origen visigòtic, de Sant Serni de Tavèrnoles, situat prop d'Anserall. Al de Rialb, el priorat de Sant Pere de Vellanega, benedictí, que depenia de Tavèrnoles; hi havia també dins el mateix quarter l'abadia benedictina de Santa Maria de Gerri, que esdevingué molt important, i el seu priorat de Bernui. El vescomte compartia amb la col·legiata de Santa Maria de Castellbò (erigida el 1436, li havia estat unida l'antiga abadia de Santa Cecília d'Elins) el domini de la vall de Pallerols, i amb la canònica de Santa Maria d'Organyà, la jurisdicció d'aquesta vila i les seves rendes.
La població del vescomtat assolia l'any 1519 la xifra global d'un miler de focs, repartits de la manera següent: quarter de Castellbò 231, quarter d'Organyà 146, quarter de Ciutat 170, quarter de Tírvia 210 i quarter de Rialb 243. Hom pot calcular, doncs, en uns 5 000 els habitants, xifra molt inferior a la que li assignen els fogatges dels anys 1359 (1 600 focs) i 1398 (1 500), sense el quarter de Rialb, que aleshores encara no li havia estat annexat. Tenint en compte aquesta diferència, caldria concloure que en el transcurs del segle el despoblament va ser intens i que la remissió parcial de la quèstia durant vint anys concedida pel vescomte de Castellbò Gastó IV de Foix als seus súbdits, l'any 1443, no aconseguí el seu propòsit de posar-hi remei. Aquest document assenyala com a causes determinants del fenomen “les mortalitats, les guerres e les caresties”, i fa referència també a les millors condicions de vida que els eren ofertes o que pensaven trobar en altres contrades. Els quarters de Castellbò i d'Organyà semblen haver estat els més afectats per la mortalitat i l'emigració.
Per al cobrament de les rendes i en l'exercici dels drets senyorials, administració de justícia, servituds i ajuda militar, els vescomtes disposaven d'un determinat nombre de funcionaris públics directament nomenats per ells. Entre aquests oficials figuraven, en primer lloc, el veguer i els batlles. El primer residia habitualment, a partir del segle XIII, al castell de Ciutat i la seva jurisdicció s'estenia a tot el territori del vescomtat. Els segons, en canvi, residien als caps de quarter o a les poblacions principals i es feien representar a les més petites i allunyades del seu terme per lloctinents o sotsbatlles, instituïts per ells i sotmesos a la seva autoritat. Tenien batlle Castellbò, Ciutat, Organyà, Coll de Nargó (era nomenat d'una terna proposada pel comú, i per una durada de tres anys, cosa que al segle XV s'esdevenia també a la Vallferrera), Tírvia, Aós (a la vall de Sant Joan, el batlle era designat pel castlà de la Bastida d'en Donat o de Ponts), i a les viles de Burg, Farrera de Pallars, Rialb, la Vall d'Àssua i Sobac, que constituïen batllies independents. A Organyà, vila posseïda en condomini, hi havia dos batlles, un d'instituït pel vescomte i l'altre pel prior de la canònica de Santa Maria. Els batlles intervenien en les actuacions jurisdiccionals, administratives i judicials, com a auxiliars del veguer, dins els límits del propi territori i, segons que sembla, tenien també atribucions de caràcter militar, lleva i conducció d'homes armats, en temps de guerra. Tanmateix, la custòdia i defensa dels castells estava primordialment confiada als castlans, als quals els habitants del quarter o del terme respectiu estaven obligats a prestar llur col·laboració i suport, tant en temps de pau com durant les hostilitats.
En l'administració de la justícia, el veguer i els batlles eren assistits pel jutge, únic per a tot el vescomtat, i els notaris, que, a més de redactar i autoritzar els documents públics i privats, prenien raó, com a escrivans, dels processos i de les actuacions judicials. En el vescomtat existien el 1519 dues escrivanies, una a Castellbò i una altra a Tírvia i Vallferrera. Al costat dels saigs o missatgers, encarregats de notificar i fer complir les decisions legals i penals, hi havia també aleshores els oficis de tresorer o mestre racional i el d'advocat i procurador fiscal, relacionats amb l'administració de les rendes i les contribucions tributàries i fiscals. Quant al nomenament d'aquests càrrecs públics, un privilegi de la reina Caterina de Navarra, de l'any 1510, va establir que, en igualtat de condicions, havien de ser conferits a persones residents i naturals del vescomtat.
Les administracions locals estaven en mans dels cònsols, generalment dos o més, elegits per les universitats de veïns, els quals juntament amb un cert nombre de prohoms formaven el consell comunal. La Vallferrera, en virtut d'un privilegi especial, tenia un règim particular, comú a tota la vall, que li permetia d'elegir cada any, el dia de Sant Maties (24 o 25 de febrer), quatre persones, anomenades corts, les quals, en unió del batlle i del veguer —aquest quan era present—, exercien la jurisdicció civil i criminal en els llocs d'Araós, Besan, Ainet, Alins, Norís i Àreu i llurs termes.
Per damunt d'aquestes institucions municipals hi havia el Consell General dels tres estats o braços, urbà, eclesiàstic i militar, on eren tractats els afers més importants i que afectaven tots els habitants de la baronia. Pertocava al veguer de convocar i presidir l'assemblea, que se solia reunir a la vila de Castellbò, capital històrica del vescomtat i on el jutge i el notari d'una de les dues escrivanies de la senyoria tenien llur residència habitual.
En el desenvolupament de les institucions autòctones, particulars o de caràcter general, i en l'ampliació de les seves facultats, havien de contribuir decisivament els privilegis (els més antics, de les viles de Castellbò i Castellciutat, són de l'any 1195) atorgats als seus súbdits per diversos vescomtes de Castellbò i els comtes de Foix. Els privilegis i llibertats obtinguts durant els segles XII-XV foren confirmats posteriorment per Ferran II de Catalunya-Aragó després que, desposseint-ne la reina Caterina de Navarra, s'hagués apoderat del vescomtat de Castellbò (1512); també els confirmà la seva muller, Germana de Foix, el 1514, a la qual se cedí temporalment el vescomtat. El mateix féu encara Carles I el 1519, abans d'incorporar-lo definitivament a la corona el 1548. El vescomtat pirinenc de Castellbò desapareixia així com a baronia independent, després de cinc segles i mig d'existència i d'haver tingut un paper destacat en la història del comtat d'Urgell i en la de Catalunya, per convertir-se en un domini reial.