La història i el Projecte de Solanell per Tomàs Forteza

Un Poble tan petit i tan ple d’història. I no d’història de les grans dades ni dels fets extraordinaris, si no de la història amb majúscula, d’aquella que es fa dia rere dia, de les petites coses, dels sentiments, de les tradicions, dels arrelaments, des que es va començar a configurar com a entitat cap allà les acaballes del segle IX i es va rendir definitivament , d'una manera formal, a meitats del segle XX, I'any 1954.

Diuen que quan un poble queda abandonat es perd tota la seva història. La gent es disgrega i no queda ningú per explicar res deres. No es cert, queden les pedres que sense necessitat de burxar-lesi remenar-les, amb la seva dignitat, donen tota classe d’explicacions. Aquí hi havia una era, aquí un cortal, aquí queda encara la forma del paner d’un veí, o una veïna, que cada tarda s’asseia, al pedrís, per fer balanç de la seva vida i deis seus convilatans, pensant, pel que se sap, en la miserable existència en que es conformaven i en el futur que els esperava, que en cap moment, va ser afalagador.

Es cert que els rastres que queden cada vegada van desapareixent per l’abandonament humà. Cases enrunades i el far d’una església romànica que cau a trossos, que eren el nucli d'una població de la que se’n te les primeres noticies per I'acte de consagració de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell I'any 839,. I que en un principi va pertànyer al Vescomtat d'Urgell, sent en aquell moment part de la Vall de Castellbó.

Per arribar a Solanell, per fi diem el nom que el teníem molt amagat, no per vergonya, si no per omissió involuntària, es necessita ara mateix superar una pista forestal que mes aviat molesta que no pas ajuda. Una pista que es fa ferragosa, incordiant, empipadora, i que no dona una traça definitiva fins poc abans d’arribar al poble. Es una sensació colpidora, gairebé mística, sobtada, com la de tots els pobles abandonats envoltats del que tu penses son misteris i que tan sols amaguen records i misèria.

Solanell, durant onze segles, va ser moneda de canvi. Reis, virreis, governadors, comtes i vescomtes van tenir aquesta població com si fos una coliflor, el dia que m’interessa me la mengo i el dia que no te la canvïo.

De tot això en tenim constància documentada. Per exemple el Vescomte Miro d'Urgell, fa donació I'any 1035 del llogaret de Solanell a un fill seu anomenat Oliba Isarno, que pràcticament no se’n sap res de la seva existència, i per tant es te la sospita que era un fill seu il•legítim a qui havia de fer content amb alguna cosa.

A partir d’aquí el poble ha estat escenari, d’una manera llunyana, d’esdeveniments histories de diferent categoria. Es ben segur que els sarraïns no van sentir a parlar mai de Solanell, però en canvi, els càtars, van tenir un cert protagonisme quan fugien de la creuada contra els Albigesos. S’ha d’afegir també que la seva situació estratègica, a poca distancia de la frontera amb Andorra i França va propiciar que els vilatans poguessin fer-se un sobresou amb el contraban, ja fos directament o amb intermediaris. Desprès de l’última guerra civil, el maquis va adquirir un cert protagonisme. Tot pràcticament, però, quedava en la intimitat deis vilatans amb les misèries pròpies de cada dia i de cada època.

Malgrat tot, Solanell va ser un poble relativament gran, aïllat, però extens. A començaments del segle XX, encara tenia una trentena de cases, però amb tot, com ja s’ha apuntat abans, a la dècada dels anys seixanta els seus habitants van decidir, com a altres pobles de la comarca fer les maletes i marxar per sempre.

¿Que queda de Solanell? Pedres i runes, misteri i estima, però també un petit retall de la seva cultura en forma de cançó gràcies a l'Agustinet de Pallerols del Canto, un jove xollador d’ovelles, músic acordionista que arran d’un incident que va tenir amb el capella del poble, va decidir fer una cançó que per tradició oral ha arribat fins als nostres dies.

Segons sembla uns joves xolladors es trobaven davant l’església de Solanell treballant i fent gresca. El capella, empipat per la xerinola i potser mancat de clientela per tot l’enrenou que s’organitzava, va fer us de la forc;a per fer fora els esgarriats. La reacció deis xolladors va ser una cançó que durant els anys del franquisme va estar prohibida però que els habitants de la zona sempre han recordat i cantat a les seves festes. S’anomena la Cançó del GALL NEGRE.

Ja tenim dones, una aportació de Solanell a la cultura popular de l’Alt Urgell. No tot han de ser pedres, misèria i runa.

La prudència aconsella, a D’enfrontar-se a les perspectives d’un futur immediat del poble de Solanell, a fer un esquema, mes realista que profètic, de la seva situació actual. A sovint es rebutja la obvietat de que d’arquitectura no s’improvisa, que tan sols admet directrius i planificacions, destinades a produir productes rígidament subjectes a les lleis del mercat.

Si una societat és lliure, també es culta, i suposadament moltesvegades insatisfactòriament culta. D’aquí la necessitat de tractar les coses amb afecte, amb estima, com s’ha de fer amb Solanell.

Una prospecció del futur del poble autoritza a afirmar que progressarà en la mesura que els governants i els promotors assumeixin que l’arquitectura no te perquè estar barallada amb el negoci ni ha de ser un recurs electoralista, i evidentment un luxe, si no un plaer que s’ha aconseguir i fer-se’n càrrec.



Tomàs Forteza